El 1999, en la 30a Conferència General de la UNESCO, es va declarar el 21 de febrer Dia Internacional de la Llengua Materna.
La tria de la data no és casual. Un 21 de febrer, el de 1952, un grup d’estudiants va morir a la Universitat de Darka (Bangladesh), mentre es manifestaven a favor dels seus drets lingüístics. La policia i l’exèrcit pakistanès va obrir foc contra manifestants i activistes que defensaven la llengua bengalí (o bangla), que en aquells moments parlava la majoria de la població de Bengala Oriental (l’actual Bangladesh), però que no era oficial.
I, per què no era oficial, a Bangladesh, la llengua que parlava la majoria de la població? L’explicació l’hem d’anar a buscar en uns fets que van succeir uns anys abans, concretament el 1947. Aquell any, la Commonwealth va establir un estat federal independent, el Domini del Pakistan. El Domini del Pakistan incloïa l’actual Pakistan, a la zona occidental, i l’anomenat Bengala Oriental, avui Bangladesh, a la zona oriental.
La llengua oficial d’aquest estat federal independent era l’urdú. Tanmateix, a la zona occidental (Bangladesh avui), gairebé tota la població parlava bengalí. Un grup d’intel·lectuals (professors, escriptors, periodistes…) van demanar que totes dues llengües, bengalí i urdú, fossin llengües oficials al Pakistan, però ningú va fer cas de les seves reclamacions de cooficialitat. Tot i que hi va haver més demandes i iniciatives per equiparar la llengua bengalí a la llengua urdú, no es va aconseguir res, just al contrari, les declaracions de dirigents polítics reafirmaven l’urdú com a llengua nacional.
La mort dels joves estudiants en la manifestació del 21 de febrer ho va capgirar tot. Dos anys després, el Parlament va votar a favor de la cooficialitat del bengalí al Pakistan. El 21 de febrer del 1956 l’oficialitat va ser un fet.
Avui, el bengalí, ocupa la 7a posició en la llista de llengües segons el nombre de parlants que la tenen com a primera llengua.
