L’adquisició de segones llengües fa referència al fet que una persona amb un cert grau de coneixement d’una llengua (L1), n’aprèn una altra. En el nostre cas, es concreta en l’aprenentatge del català, sobretot per part dels alumnes d’origen estranger que s’incorporen als centres educatius. De cara a la planificació didàctica, s’ha de tenir molt present que aquest procés d’adquisició d’una nova llengua és llarg, especialment si es tracta d’adquirir la capacitat d’utilitzar-la en un context acadèmic.
Actualment existeix un consens molt ampli sobre el fet que les competències que els aprenents han d’adquirir van més enllà dels coneixements purament lingüístics (morfosintaxi, lèxic…) en la llengua meta. Es pot dir que en el camp de la didàctica de les llengües s’ha consolidat la idea que aprendre una llengua addicional és desenvolupar la capacitat de comunicar-s’hi de manera efectiva, per a la qual cosa cal aplicar les metodologies basades en els enfocaments comunicatius.
Per implementar la planificació del procés d’aprenentatge de la llengua de l’escola a partir dels enfocaments comunicatius cal tenir en compte que aquest procés d’aprenentatge necessita suports específics durant força temps, sobretot durant el procés de l’acollida inicial.
Per poder interpretar tant els progressos com les dificultats de l’alumnat que l’estan aprenent i proporcionar-los un ensenyament personalitzat, els docents haurien de tenir en compte les característiques del procés d’aprenentatge d’una llengua addicional en un context acadèmic:
-
- Complex: presenta multiplicitat de processos intermedis, multiplicitat de rutes i causes. És, per això, que el professorat no pot aspirar a trobar solucions simples.
-
- Gradual: implica fer encaixar formes, significats i usos. En el cas dels aprenents joves, aquesta característica implica passar per llargs períodes anomenats ‘silenciosos’.
-
- No lineal: quan es reestructuren els coneixements adquirits hi ha aparents recaigudes i moments d’aparent estancament.
-
- Dinàmic: els factors i les estratègies d’aprenentatge canvien al llarg del procés. Per exemple, s’ha de saber que activitats que mobilitzen l’aprenentatge en els primers moments no són necessàriament les millors per nivells més avançats.
-
- No influenciable: els alumnes aprenen determinats continguts quan estan preparats per fer-ho, és a dir, en uns determinats estadis d’aprenentatge.
-
- Irregular: no tothom aprèn al mateix ritme ni arriba a assolir el mateix nivell. Els adults, per exemple, rarament arriben a assolir un nivell en la L2 que sigui equiparable al que té un usuari de L1 de la mateixa llengua.
-
- Social: les interaccions entre parlants de L1 i parlants de L2 o les que es produeixen entre parlants d’una L2 són clau per al desenvolupament del procés d’aprenentatge.
-
- Mobilitzador de coneixements i experiències prèvies que ja posseeixen: els aprenents es formulen, de manera més o menys conscient, hipòtesis sobre com s’articula el que volen dir i ho comproven a partir de la interacció amb els altres parlants.
-
- Obert a la millora a traves de l’acció educativa adequada: els alumnes que reben un ensenyament formal de la llengua i que desenvolupen processos de reflexió i interacció controlat no fossilitzen formes errònies a la seva interllengua, sinó que poden evolucionar cap a un domini de la L2. En aquest punt, s’ha de remarcar que, segons la recerca, la correcció sistemàtica i immediata no sembla gaire productiva. S’ha d’evitar treballar la llengua seguint llistats i paradigmes morfològics i, en canvi, s’ha d’articular activitats significatives i contextualitzades en processos didàctics amplis i que tinguin sentit per als aprenents.
Aquestes característiques específiques de l’aprenentatge inicial d’una llengua no han de fer perdre de vista que, si bé calen suports específics, també és indispensable que els alumnes participin de les aules ordinàries des del primer moment i progressin tant en l’aprenentatge de llengües com en els continguts de totes les àrees i matèries.
